OBRA: LA CANTANT CALBA
OBRA: LA CANTANT CALBA
OBRA: LA CANTANT CALBA
Per últim, agrair als nostres pares per fer que des de petits el teatre formes part de les nostres vides i per estar allà sempre que els hem necessitat.
Per últim, agrair als nostres pares per fer que des de petits el teatre formes part de les nostres vides i per estar allà sempre que els hem necessitat.
Per últim, agrair als nostres pares per fer que des de petits el teatre formes part de les nostres vides i per estar allà sempre que els hem necessitat.
Per últim, agrair als nostres pares per fer que des de petits el teatre formes part de les nostres vides i per estar allà sempre que els hem necessitat.
Agregar foto Ferran
Agregar foto Ferran
OBRA: LA CANTANT CALBA
OBRA: LA CANTANT CALBA
teatre de l'absurd
El Teatre de l'Absurd apareix amb la fi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Després d'aquest període de guerres s'entra en una etapa de gran decadència a on sorgeix la necessitat d'un espai de reflexió, és aquí quan aquest moviment literari comença a florir.
El Teatre de l'Absurd va ser un moviment cronològicament breu. Els principals responsables de l'expansió i del seu propi creixement van ser els autors europeus i americans dels anys 40-60. Als anys seixanta, Martin Esslin va encunyar el terme a l'assaig Teatre de l'absurd (1961), la definició del qual va rebre el seu nom el 1962:
"El Teatre de l'Absurd consisteix a expressar el sentit del sense sentit de la condició humana, així com la inutilitat del pensament racional proposant un abandó absolut de la raó."
Martin Esslin.
Esslin fa servir el significat pur de la paraula "absurd", el qual defineix que tot el que no té sentit, és a dir, el contrari o oposat a la raó és l'absurd. El Teatre de l'Absurd es defineix com a irregular, desbaratat, extravagant, xocant, contradictori i arbitrari.
El Teatre de l’Absurd, tal com ens explica el seu nom, es compon de situacions absurdes les quals fan riure l'espectador de l'absurditat d'un tema. Aquest moviment literari es basa en la filosofia existencialista d'Albert Camus i Jean-Paul Sartre, el seu desenvolupament va lligat amb el nihilisme (és una doctrina filosòfica que nega radicalment la possibilitat del coneixement) i la comprensió absurda de la condició humana. S'ha de tenir en compte que eren temps de molta penúria i insatisfacció, per tant en aquest moment tot el que poden fer és tornar a aixecar-se i fer una mena d’autocrítica mitjançant caricaturització del comportament d'aquest home buit, el qual deixa de costat els seus valors i la seva dignitat. És molt important remarcar que tot això es duu a terme a través del sentit de l'humor, per tal de fer front al comportament de la condició humana i d’aquesta manera utilitzar-ho com a suport per poder evolucionar i poder passar pàgina.
Durant el segle XX els autors es van començar a agrupar en aquest moviment literari, on mitjançant la metàfora poètica podien projectar i fer arribar els seus estats d'ànim més íntims davant l'ansietat i el dubte en un univers fantasiós i inexplicable. Per això, moltes de les imatges de l'absurd consisteixen a representar una qualitat fantasiosa com podria ser un malson o un somni, i no pas interessa representar una realitat objectiva com la percepció emocional de l'interior de l'autor.