top of page

CARACTERISTIQUES GENERALS

El Teatre de l'Absurd és principalment un gènere anticonvencional i antitradicional, el qual planteja la subversió de les categories dramàtiques aristotèliques. Amb el terme "subversió" volem dir que les categories pateixen una transformació radical a l'hora de ser concebudes i ni desapareixen ni tampoc són substituïdes.

L'ACCIo

´

Si parlem de l’acció en una dramatúrgia tradicional, aquesta es compon per la lògica de la causa i l'efecte. Consisteix en un engranatge d'accions solidàries en conseqüència unes de les altres. Per tant, és aquesta independència mútua la que provoca i garanteix la unitat d'acció per tal de crear un conjunt unitari. Per Aristòtil, l'acció s'iniciava amb un propòsit i no finalitzava fins que aquest era assolit, aleshores l'acció tenia un principi, un mig i un final (plantejament, nus i desenllaç). 

En el teatre de l’absurd l'acció dramàtica és curta i el desenvolupament de la història és més aviat de caràcter circular. Les situacions inicials i els personatges no es modifiquen cap al final del relat.

“Una obra de teatre és una constitució construida per una serie estats de consciència, o de situacions, que s'intensifiquen, se densifican, després s'enllacen, ja sigui per desenllaçar-se, sigui per a finalitzar en una confusió insostenible”.

Eugene Ionesco.

En el Teatre de l’absurd l’acció es plateja fora de l’ordre lògic, és a dir, aquesta es converteix en progressió, moviment o evolució immortalitzada. Acció com a progressió o simplement moviment, no com a desenvolupament d’un impuls lògic. En el Teatre de l’Absurd es produeix de les següents maneres:

  1. Transformació sobtada del personatge (falta de lògica però no d’evolució):

    • A l'obra de Tot esperant Godot, Pozzo, qui és inicialment un personatge d’alt estatus, d’un dia per a un altre es queda cec. 

  2. Intensificació progressiva de la situació inicial.

  3. Inversió del principi de causalitat: les causes produeixen efectes contraris dels que es podria esperar.

  4. Èmfasi rítmic/ emocional: per produir una il·lusió de què l’acció avança i per crear una impressió de desenllaç.

    • Ionesco, accelera el ritme i/o aumenta la tensió emotiva.

  5. La repetició i la variació com a formes de progressió.

L’acció en aquest cas és un factor més teatral que no pas verbal. Els conflictes no es desenvolupen només pels diàlegs sinó per l’expressió general de l’actor i per altres factors no lingüístics.

ELS PERSONATGES

A la dramatúrgia tradicional ens trobem amb un personatge que es caracteritza per la seva individualitat, estabilitat i funcionalitat, en canvi, en el Teatre de l'Absurd els personatges trenquen amb aquestes tres característiques. Ens trobem amb personatges que no es defineixen personalment mitjançant el seu comportament i no s'estableix una personalitat definida, tampoc es dibuixa una figura com a tal. Tot i això, són personatges que es construeixen mitjançant estereotips o arquetips definits anteriorment. També es poden considerar personatges plans, semblants a la construcció dels personatges de Commedia dell'Arte. Així mateix, hem de tenir en compte que són personatges que estan situats dins del món de l'absurd, és a dir, dins d'un univers incomprensible i manquen d'un discurs completament racional.
 

TEMPS

LLENGUATGE

RECURSOS

Com a recursos es fan servir l'absència de sentit i el ridícul, aquests estan orientats a mostrar una cara més còmica que a l'hora permet entreveure un missatge de fons. Generalment pot tractar temes com la religió, la política, les estructures socials, la moral…

El temps no segueix un ordre lineal escrit, això suposa que no hi hagi una cronologia dels esdeveniments.

El llenguatge pot ser desarticulat i barrejat amb frases pròpies d'un llenguatge col·loquial. Hi trobem una quantitat immensa de jocs de paraules i repeticions.          

Treball de Recerca 2021-B2E

Ferran Palau i Lucia Gaertner

bottom of page