Jean-Paul Charles Aymard Sartre neix el 21 de juny de 1905 i mor el 15 d'abril de 1980 a París. Conegut per ser un filòsof, dramaturg, escriptor, novel·lista, activista polític, exponent de l'existencialisme i del marxisme humanista. 

 

Durant el 1933 marxa a Berlín, allà s'inicia en la fenomenologia de Husserl. Les primeres publicacions de Sartre són aplicacions directes del mètode de Husserl: La transcendència de l'ego (1936), La imaginació (1936), Esbós d'una teoria de les emocions (1939) i Psicologia fenomenològica de la imaginació (1940). L’any 1938  l'aparició de la seva novel·la filosòfica titulada La nàusea li va suposar la primera fama. Amb la seva obra va estar a punt d'obtenir el Premi Goncourt, també va fer una col·lecció d'històries curtes que van ser publicades. Després d'aquest període arriba la Segona Guerra Mundial i és mobilitzat com a presoner a Meuther (Lorena). Abans del fet ell no tenia consciència política, després de la seva experiència en la guerra va haver-hi una gran evolució en el seu pensament. 

 

L'any 1941 finalment s'allibera d'anar a la Segona Guerra Mundial gràcies a un certificat mèdic fals. Retorna a París i amb alguns dels seus amics com Simone de Beauvoir, comença a participar en la fundació d'un moviment de resistència anomenat Socialisme i llibertat, aquest romandrà fins que la majoria dels membres s'afilien al Partit Comunista. Dos anys més tard publica El Ser y la Nada, amb aquesta obra assoleix una gran popularitat que el porta a abandonar un dels seus treballs, l'educació, per tal de dedicar-se únicament a escriure. Durant aquest període, juntament amb Raymond Aron, Maurice Merleau-Ponty i Simone de Beauvoir, funda una de les revistes de pensaments de l'esquerra més influent de la postguerra Les temps Modernes.

 

L'any 1964 rebutja el Premi Nobel de Literatura i quatre anys més tard participa en la revolta estudiantil de maig de 1968. Després d'aquest fet s'implica directament en la direcció del diari La Cause du Peuple i és el fundador d'un altre diari, Tout. El 1975 comença a perdre la visió fins a quedar-se cec, això comporta que deixi de banda l'escriptura i la lectura durant els seus últims anys de vida. La seva última obra és publica cap al 1971 i rep per títol L'idiota de la família, es fonamenta en la seva recerca de la personalitat de Gustave Flaubert i està dedicada al tema de la creació literària.